Can Pla 

Escriptor i polític a parts iguals, Ignasi Riera, es dedica últimament es dedica a escriure assajos polítics, una barreja de les seves dues grans passions. Nascut fa 62 anys a Barcelona, viu a Cornellà de Llobregat “per amor a la perifèria”. El seu últim llibre és “Jordi Pujol, llums i ombres”, un anàlisi lúcid i directe sobre el president de la Generalitat, “el president” per antonomàsia.

 

Al seu últim llibre, Jordi Pujol, llums i ombres, hi ha un fragment en què sintetitza en una frase una de les crítiques que fa al president de la Generalitat, vostè diu: “ha estat un gran solitari, el Centre i l’Àrbitre, que sempre ha desconfiat de la força modificadora de la unitat”.
Sí, perquè quan va arribar el que s’ha anomenat el tardofranquisme, Catalunya jugava molt fort per la unitat. Però Jordi Pujol no es va sumar mai a aquest esforç unitari, perquè creia que la unitat faria que el país tingués una majoria clarament d’esquerres. I més tard això s’ha repetit, Pujol ha preferit anar ell tot sol a negociar amb Felipe González i després amb Aznar, i no amb tota la força del Parlament al darrere.

 

 

I això a què ho atribueix? A un excés de vanitat i personalisme per part de Pujol?

No, com deia Josep Tarradellas, Jordi Pujol va ser president de la Generalitat perquè era l’únic que ho volia ser i l’únic que s’havia preparat per ser-ho. Jo tinc un cert respecte en aquesta mena de caràcter seu. No és tant una vanitat personal, és un convenciment que els altres estem equivocats i que per tant només ell podia representar la veritable reconstrucció de Catalunya.

 

 

Per tant, no seria just afirmar que els més de 20 anys de pujolisme han estat un fracàs.
El balanç és agradolç, contradictori. Ja ho dic al pròleg del llibre, sóc del parer que ha estat un gestor mediocre i un fre per a les aspiracions nacionals que ell ha ajudat a fer néixer i renéixer. Però també crec que d’aquí uns quants anys tothom dirà “ha estat el gran president de la Generalitat”. Això no ho discutiré, perquè ell és qui ha donat imatge de Catalunya a l’exterior, qui ha creat consciència nacional i qui ens ha ajudat a lluitar contra l’autoodi. Ell ha tingut prou orgull com per anar-se passejant pel món dient “jo sóc el president de Catalunya”. Se’l considerarà un gran president però tampoc ningú el canonitzarà.

 

 

Es preveuen forces manifestacions a la propera cimera de caps d’estat de la UE que hi haurà a Barcelona. Vostè, que forma part d’un grup antiglobalització, què en pensa?
Jo sóc dels que voldrien una Europa social amb molta més força. Però és clar, de moment el Parlament Europeu no pot fer lleis, només pot anar fent recomanacions. I malgrat l’euro, que ha estat un avenç importantíssim, els estats continuen manant més que Europa. Només hem fet aquesta unió, l’altre no l’hem feta. Cadascú continua amb l’obsessió de les pròpies banderes; hi ha encara una mena de localisme exacerbadíssim.

 

 

En alguna ocasió ha dit que durant la seva activitat com a polític ha experimentat que els governs d’avui entenen la política com una eina gestora de la informació.

La comunicació es fa a través de mitjans que tenen amo i els partits polítics tendeixen a consolidar el seu poder a través del control dels mitjans de comunicació. Aleshores, la classe política s’ha acabat estructurant una mica com empreses polítiques. Un gran partit polític mou molts diners i el que vol és continuar tenint molts vots, perquè els diners venen de l’estat, i per mantenir tot això necessita mitjans de comunicació.

 

 

Vostè ha participat activament en política i també, com a editor de Laia (especialitzada en clàssics grecs), coneix profundament la cultura grega i els orígens de la democràcia. Quin és el seu diagnòtic sobre la salut de la democràcia actual?
Jaume Perich tenia un acudit que ho il·lustra molt bé, deia: “tots som iguals, però alguns més”. No és veritat que tots siguem iguals davant la llei. Per exemple, al davant de l’estació de França, on hi ha les cues d’immigrants, hi ha unes oficines que als balcons hi tenen penjat uns cartells amb reclams “para obtener papeles”; és a dir: en aquests moments concedir papers als estrangers és un negoci. I això està passant a la porta del Parlament de Catalunya. Churchill deia que la democràcia és un sistema dolentíssim però és el menys dolent de tots. Però és clar, si continuem tibant la corda, al final ens acabarà semblant que això és una broma de mal gust.

[Tornar a l'índex]